• LA QUÍMICA DEL SILENCI

Dimarts, 24 Maig, 2011
General
  • “La mort és l’última cel·la” o el traspàs de Joaquim Arbolí Desvalls, antic alumne IQS, penúltim prior de la Cartoixa de Montalegre

Barcelona, 24 de maig de 2011.- El traspàs de l’antic alumne IQS, Joaquim Arbolí Desvalls, a l’edat de 78 anys, es va produir en el silenci i l'aïllament escollits per ell a la seva Cartoixa de Montalegre, a Tiana, el proppassat 17 de febrer de 2011. Com evocava el seu company, el P. Cardona, per als cartoixans, reclosos en vida en una petita cambra de treball i pregària, “la mort és l’última cel·la”.

Arbolí havia nascut a Barcelona el 5 de març de 1932, orfe de pare del mateix nom des del 26 de juny de 1933 i, segons el seu cosí Félix Arbolí [ info], oriünd de Chiclana de la frontera (Cádiz), capità de corbeta i primer oficial de marina aviador mort en accident, pilotant un avió militar, quan encara no existia l’Exèrcit de l’Aire i exercia de professor a l’escola situada a l’aeroport del Prat de Llobregat. La seva mare, Pilar Desvalls Trias, era de la noblesa catalana, filla dels marquesos d’Alfarràs, els propietaris del Laberint d’Horta. Els germans Arbolí Desvalls van estudiar a l’Escola de Sant Ignasi, tal com ho explica el seu germà gran Juan José a la revista Estol [ info], diplomàtic de carrera, que era l’ambaixador d’Espanya a Kuwait en el moment de la invasió iraquiana.

En acabar el batxillerat el jove Arbolí va cursar la carrera de ciències químiques a IQS, però no va exercir mai com a químic. Mentre feia el servei militar a Burgos va quedar impressionat per la vocació i la vida dels monjos de la Cartoixa de Miraflores i, en tornar a casa, va decidir ingressar a la Cartoixa de Montalegre.

En paraules del seu cosí: “no dic que hagi ara lliurat la seva vida a Déu, perquè ja ho va fer i d’una manera total i abnegada, quan va abandonar el seu doctorat en Química i la privilegiada posició social de què gaudia –la seva mare pertanyia a la noblesa–, per esdevenir un humil servent de Déu. Destaco aquesta circumstància per ressaltar l'enorme sacrifici i renúncia que va haver de fer ja que l’Orde de la Cartoixa és la que viu en major pobresa de totes les que hi ha dins l'Església” [ info].

Curiosament tenim el punt del vista del mateix P. Jesús Maria Arbolí sobre la vida del cartoixà, quan era vicari de la seva Cartoixa i responia a un historiador de les oficines de farmàcia existents a l’àmbit monacal hispànic:1 "Des de fora es té una impressió més aspra del que és en realitat. T'hi acostumes. No es mor ningú per ser aquí. El veritablement dur és viure de fe." I afegia:"No palpes resultats i, de vegades, tens alguns dubtes. No és que dubtis de Déu, no. Dubtes de no portar una vida que sigui útil per als altres. Llavors, estrenyent els punys, cal tirar cap endavant."

A la Cartoixa, el Pare Arbolí va ser mestre de novicis, procurador i prior. També va ser visitador de la província d’Espanya i membre del Consell del Pare General de l’Orde. L’any 2008 se li va acceptar la renúncia al càrrec de prior, a causa del seu delicat estat de salut.

El passat 19 de febrer es va celebrar la missa exequial i l’enterrament a la Cartoixa de Montalegre. El Pare Jesús Maria Arbolí ha deixat un gran testimoni de caritat, d’amor a la Paraula de Déu i de fidelitat a l’espiritualitat de la Cartoixa.

La permanent actualitat del silenci monacal

Literatura i cinema mantenen l’actualitat de la química del silenci. Dos films com El gran silenci, de Philip Gröning, que durant tres hores ressegueix el curs del dia a dia de la Grande Chartreuse de Grenoble, fins al Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois, gran premi del festival de Cannes 2010, sobre els set monjos de la Trapa assassinats al monestir de la Mare de Déu de l'Atlas, a Tibhirine, a la regió algeriana de Medea.

La literatura sobrevola la cartoixa des de la famosa novel·la de La cartoixa de Parma de Stendhal, passant pel poema “La cartuja” de Rubén Darío o El silencio de la cartuja de Enrique Mesa de la generació 98, fins a les poc conegudes de Mon oncle de Màrius Serra (ara reeditada) sobre la fabricació del licor “Chartreuse” o la recent El secret de la germandat de Mireia Vancells, situada entre la cartoixa castell de Vallparadís de Terrassa i la de Montalegre.

Al fons hi ha la història sepultada entre les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei, mare de totes les cartoixes hispàniques, que va desaparèixer com gairebé totes amb la desamortització de Mendizábal el 1837. D’allà van sortir les cartoixes de Valldemossa a Mallorca, o les cartoixes encara obertes a Porta Coeli (València), Aula Dei (Saragossa) o Miraflores (Burgos).

600 anys de la Cartoixa de Montalegre: un futur amenaçat

Aviat farà sis-cents anys de la fundació de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, el 1415, a Tiana (Maresme), membre de l’orde fundat per Sant Bru, de Colònia, el 1084, un orde que no ha estat mai reformat perquè no ha estat mai deformat. Soledat, pregària, estudi i el més absolut silenci i una mínima vida comunitària. Avui, a la capçalera que separa el Barcelonès del Maresme, al peu de la Serralada Litoral, i amb el mar com a horitzó, resten fidels els últims deu monjos cartoixans que viuen lliurats a desentranyar l’últim sentit de l’existència.

És a dir, perdurala química del silenci, a l’única cartoixa a la vora d’una gran metròpoli com Barcelona, amb les urbanitzacions de Badalona als peus i les de Tiana, i la comarca del Maresme al darrere. Segons Jaume Oliveras Costa, “en el capítol general del 2003, l'orde cartoixà decidí anar cap a la limitació de la presència a Espanya a tres cenobis. Avui n'hi ha quatre en funcionament: sembla que el de Tiana, malgrat ser el més antic i amb més llarga història, pot ser el més mal col·locat per assegurar la continuïtat, una incongruència prou evident quan es decideix la creació d'un nou complex religiós a Navarra, segons acord del capítol general celebrat aquest darrer maig. Total, un moment difícil per a la darrera cartoixa masculina catalana, una comunitat que té els noms de Dalmau, Rotger, Pont, Cardona i Arbolí en el priorologi, tots ells immediatament anteriors a l'actual prior, fill d'Andalusia però prou sensible al fet diferencial català, de tal manera que qui subscriu aquest article sempre ha pogut parlar amb ell en la nostra llengua i, quan un dia li vaig agrair que malgrat feia pocs anys que era al convent de Tiana (és profés de Xerès) m'entenia perfectament, em respongué: «Hombre, para un cartujo no ha de ser difícil; de no hablar catalán a no hablar castellano hay poca diferencia», fent referència al silenci i humilitat cartoixana.

La Conreria, ahir seminari menor de Barcelona, avui casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés, i la Cartoixa de Montalegre

Dins el mateix perímetre de la cartoixa hi ha la Conreria. Ahir era l’antic seminari menor de Barcelona, i avui és una casa de colònies que forma part de la Fundació Pere Tarrés.

Un exseminarista que signa el seu blog com a “Ermità” evoca la figura del P. Arbolí en aquestes línies:

“La darrera vegada que he estat a la Cartoixa de Montalegre va ser l'any 1994. Vaig tenir el privilegi de poder passar tres dies en una cel·la fent vida cartoixana. El prior, en aquells moments, era el pare Jesús M. Arbolí. Va ser poc abans que es produís l'incendi esgarrifós del bosc de la serralada de Marina i que va costar la vida a un dels monjos. Dic que vaig tenir el privilegi perquè els cartoixans no tenen hostatgeria com la majoria d'altres monjos, com els benedictins o els cistercencs. La seva vida passa més desapercebuda. Per això estic agraït que em deixessin passar amb ells aquells tres dies. Vaig tenir algunes converses amb el pare Arbolí i amb algun altre monjo. Vam recordar l'anècdota que he explicat a l'inici i que fou la meva experiència amb la cartoixa. Més tard, un monjo amable em va portar fins al cementiri on diverses creus assenyalen que allí hi són enterrats a terra diversos monjos que els han precedit. Amb molta discreció, el monjo em va dir a cau d'orella: "Aquí hi hi ha Dom Domènec", i em va assenyalar una tomba. Li ho vaig agrair. Després d'uns moments d'emoció i silenci vaig retornar a la cel·la.

"Un altre dia us parlaré de la meva experiència amb més detall. Una experiència cartoixana que no em va deixar indiferent i que va reforçar la impressió que vaig tenir als catorze anys, que aquells homes venerables mereixien tot el meu respecte i admiració. Així, doncs, mai no he amagat la meva predilecció pels fills de Sant Bru, Bru de Colònia, i pels seus seguidors que fan honor al nom de la Cartoixa de Tiana, Montalegre (Monts Hilaris)."

Us deixo aquí el vídeo de l'entrevista de Josep M. Espinàs al P. Domènec Cardona, el 1985 [ info].

1. Boticas monásticas, cartujanas y conventuales en España, por José de Vicente González (TresCtres: Santiago de Compostela, 2002), p. 308.